UNA DECISIO IMPORTANT, MOLT IMPORTANT

Ja fa anys vaig intentar fer l'asalt a un dels cims de la nostra terra, el Puigmal, un primer intent que no va donar resultat doncs el cansament de la primera etapa i a la segona sortir des de Planoles i pujar a Dorria per carretera i despres errar la ruta va fer que un dels companys tingues dolor a l'esquena i tot i això l'intent es va frenar al Pas dels Lladres.

Fa dos hiverns, i aqui si que ho tenia clar, l'intent no va arribar ni a la Creu de Meians, la gran quantitat de neu ho va impedir.

Avui, potser era un bon dia, tot ho semblava, de fet quan hem arribat a Planoles la temperatura era de 7ºC, el vent no era molt forts i feia sol, de fet ideal, i així em sortit en Miquel, en Ramon i Jo, vestits amb culotte d'estiu, maillot d'estiu, manegots i armilla, això si, dins la motxila portava jo una termica i paravents, els companys el mateix i un buff.

Comencem a pujar seguint el GR que surt del camping de Planoles i arriba a Dorria, un GR dur però que es deixa fer, creuament de rieres i rierols , l'aigua baixa amb molta abundancia, això si, mirant sempre de no mullar-nos els peus, si es necessari baixem i saltem per les pedres, menys mal !!.

Arribem al poble de Dorria després de fer unes quantes rampes que ja ens posen a to, dins el poble, per l'empedrat, en Miquel reventa la roda del darrera, aprofitem per fer una caixalada a l'entrepà que portem.

A partir de Dorria el cami ja es conegut, el Gr anterior l'havia fet en sentit contrari, la pista de pujada cap al bosc de Dorria és constant, algun descans de baixada per atrevessar algun rierol i després torna a pujar, de moment seguim amb la roba d'estiu, temperatura ideal.

Atrevessem el bosc de Dorria, amb els seus imponents pins negres, després, es gira a la dreta en un revolt tancat i comença la pujada a la Creu de Meians, al cap de pocs metres el cami desapareix per convertir-se en un prat, on els arbres desapareixen i només es vei verdor, però aquest no és el cas, bé si que ho és per que només es veu el color verd del terra i el blau del cel, però hi ha un element que no ens esperavem que fos tant dur, la tramuntana!, aquesta comença a bufar molt fort i a més ens ve de cares, renoi, que costa pujar, l'herba del prat s'enganxa, el vent et molesta, però arribem.

En Ramon i en Miquel arribant a la Creu.

El fred a partir d'aquest punt comença a ser més intens però les pujades que ens venen són molt dures, de fet durissimes, la primera d'elles, la primera part encara la pujem, la segona part que arriba a un petit refugi ens és impossible, a peu.

Baixem un altre prat, curt, torna a pujar i de quina manera, el vent cada cop més fort, a en Ramon i jo ens toca anar a peu, en Miquel, la puja fins que el vent el tira al terra, molt amunt.....

Continuem pujant, el fred comença a ser intens i el vent hiper fort, atrevessem el filat que separa Catalunya de França, seguim pel cami i aprofitem un petit reces per començar a abrigar-nos de valent, les mans em comencem a fer mal i no les noto, al Miquel té els peus gelats, en Ramon té fred i prou, per dir algo.

Un cop abrigats al menys la part superior continuem, sóm a cota 2.300m, ens restem 600 m per arribar a la fita, però ens queda el pla de la calma , un cami pedregós sempre vorejant la muntanya d'uns 10 km, al arribar a un pas de rierol crec que em pres la decisió més important de les nostres vides, em decidit tornar enrera i abandonar, ens és impossible continuar i, s'ha notat un descens fort de la temperatura.

Ara per les dades registrades als observatoris propers, la temperatura  a 2.300 m era de  -4ºC, el vent bufava a 106,97 km/h.

No sabeu la sensació que té un quan el vent et tira al terra, quan pujar al damunt de la bike és qüasi una tasca impossible, quan la cara et queda gelada, quan no notes els dits de les mans i creieu-me, baixar les baixades que hem pujat sensa tacte als dits és molt dificil, fred, molt fred.

Quan ja hem fet la primera baixada forta decidim parar darrera uns arbustes, en Miquel està glaçat, en Ramon també en té i molta de frede, tremola, jo, no ho sé descriure, i no he plorat per que no sé que. M'he tret els guants com he pogut, per no dir als companys si podiem treure-me'ls, al treure'ls, les mans estavem morades, hem embolicat les mans amb els buffs i en Ramon ha començat a bufar-me les mans per entrar en calor, renoi, que malament, de fet cerc que mai ho havia passat tant malament, després d'uns 10 minuts o més, ja he perdut la nocio del temps ja estava força recuperat, així que hem arribar a la Creu, a partir d'aqui el vent ja no és lo fort que era més amunt, la temperatura tot i ser freda no ho era tant, per tant la baixada s'anat fent molt millor.

Arribem a Dorria i retornem a Planoles seguint el Gr que hem fet a primera hora, això si, els abrigalls que portavem no ens el tret més fins arribar al cotxe.

Un bon dinar a ca l'Anna de Ventolà ens ha tornat la virtut.

Un cop més, el Puigmal s'ha resistit, jo però i tornaré, això si, més entrat l'estiu, m'estimo més passar calor que patir fred.

Avui ho he passat francament molt malament, al quedar gelat m'han baixat les forces, no servia per res, sort que em decidit tornar enrera, torno a repetir, una decisió molt ben encertada, a més tota la setmana la porto amb anti inflamatoris per dolor, però tot i això anava bé, ara quan els tremolors de fred m'han entrat al cos, el dolor s'ha fet intens.

Avui, hem pujat 1.309 m de desnivell positiu, tots ells en els primers 14,6 km, d'un total de 34.

Pujar al Puigmal sempre es fa dur, en aquestes condicions es fa duríssim.

No tinc fotos de la part alta, no podia treurem la càmara de la butxaca.

Gràcies amics, de fet avui he sabut qui són els bons amics!!!!