ALT EMPORDA

Després d'una setmana de sortir no sé on dia si dia també, mentalment o fisicament, ja sigui en sol·litari o bé amb en Miquel ja que aquesta setmana ens ha fallat en Ramon, aquest cap de setmana tocava Alt empordà, la familia es trobava a Roses així que carrego la bike el dissabte al matí i enfilo cap al nord.

Un dissabte que degut a anar a dormir més tard del compte i pel cansament acumulat de la setmana no surto en bike però si que em busquen un excursió a peu, així d'aquesta manera paim el dinar i ningú no té temptacions de fer migdiada.

Agafem el cotxe i parem a Palau Savardera per fer l'ascenció a l'Ermita de Sant Onofre.

Començant a pujar.

Un començament de pujada tranquil que es transforma amb un corriol molt i molt pedregós, impossible de pujar amb una bike, baixar segurament que sí encara que en alguns trams segurament es per pensar-se ho.
Calor, molta calor, l'ascenció comença a fer-se dura, jo no estic acostumet a caminar, tampoc tinc problemes però penso que segurament demà em sentiré els genolls i l'esquena, però que i farem.

Els més joves, també més agosserats fan algun tram de l'ascensió corrent, els tres grans caminant a bon ritme.
Arribem a Sant Onofre, on descansem, xerrem i ens preparem per el descens. Cal dir que hi ha una pista molt més fàcil per accedir-hi des de la carretera que puja a Sant Pere de Rodes, llavors també perd la gràcia del muntanyisme.

Descansant

Vistes del Golf de Roses

Tres fent parapent des de Sant Pere de Rodes

La baixada sempre es fa més curta, aquesta també més dura pels genolls, en Jordi i en Carles, la fan tota corrent, en Joan i en LLuis podriem dir un 50%, la resta caminant, no fos cas.
El sol no ha estat present ja que els nuvols comencen a tapar el cel i això es d'agrair.

Doncs si el dissabte va estar bé, el diumenge no podia ser menys, tot i aixecar-nos més tard del compte, decidim agafar la bike en Jordi i jo i anar a fer un tomb.

Decidim pujar als antics molins de Roses, ja que aquests ja fa anys que no hi són, però tot i això jo continuo dient la pujada als Molins, en Jordi m'ensenya un corriol paral·lel a la carretera que puja a Montjoi, l'últim tram amb la bike a coll però bon corriolet, sortim a l'alçada d'agafar el corriol d'acces al Dolmen d'en Corbatella i així ho fem, encara que a aquest no hi arribem ja que enfilem per carretera fins el trencall de la pista cap al Pla de gates.

En Jordi començant al inici de la pujada

Avui la pujada es fa molt bé, el ritme no és elevat, tampoc baix, la tramuntana bufa poc, el suficient per tenir un ambient net, molt net.

Pasem el pla de gates i enfilem cap amunt, fins trobar el trencall que ens porta al Mas dels arbres tot i que no n'hi ha ni un, aqui decidim fer un parell de pujades d'aquelles que recordes, al pic de la Sardina, on es pot admirar la vista a les dues bandes, no hem arribar al pic de l'Aliga però ja em fet el millor.

Port de la Selva al fons i Cap de Creus.

Tornem enrera, anem a buscar la carretera que baixa del Peni per desviarnos a la dreta i fer el corriol, bon corriol, fins a les vinyes propietat de la Finca Perafita, sortim a la carretera que puja de roses a Cadaques, fem un quilometre, mes o menys de carretera i arribem al trencall per anar a Port de la Selva o Cadaques, al cim de la finca Perafita, decidim anar a Cadaqués baixant per l'antic camí de l'aigua, on s'ens afageix un biker de Viladrau que no sabia on anava i volia anar a Roses passant per Cadaqués, amb un bike espectacular, una Cannondale Flash Ultimate.

Arribem a la sempre espectacular població de Cadaqués, més ara a l'estiu on el munt de barquetes a la badia la fa més pintoresca.

Cadaqués des de la pista a Cala Joncols

Fem la tradicional passejada pel poble fins anar a trobar la pista que ens portarà a Cala Joncols, el sol i el cansament ja comencem a pesar a les cames d'en Jordi que està pujant d'allò millor, sempre a una distancia de nosaltres dos però anant esperant-lo per que no afluixi.

Queda constancia del seu progrés

Descansant i admirant el paisatge

La tornada per la pista, sobre tot les primeres rampes es fan feixugues, llavors arribem al pla on trobem la barrera, però decidim agafar la continuació del Gr, que baixa per un corriol técnic i pedregós fins Joncols, alla la Cannondale Flash reventa la roda del darrera, el forat és massa gran per que el líquid tapi, posem una càmara.

Passem Joncols i ens toca pujar, un tram molt polsos pel moviment de cotxes i també ens trobem el trenet que ve de Roses, menjem pols, passem Cala Pelosa i d'aqui l'últim esforç per arribar a Cala Montjoi, vistes excel·lents.

Arriba l'asfalt, passem per davant del millor restaurant del mon, ara tancat, en Jordi està cansat, pujem a baix ritme fins trobar el trencall que baixa a Cala Murtra i així no es fara tant pesat, passem per corriol fins l'antiga base militar i arribem a Punta Falconera, ara només ens queden dues fortes pujades i sóm a lloc.

Baixem fins Cala Amadrava, pujada forta, baixada fins Cala Canyelles, tornem a pujar i descans fins el port de Roses.

Excel·lent ruta com sempre aqui, a l'Alt empordà, i, sobre tot per recorreguts que el meu germà ens va ensenyar durant anys, dominador d'aquestes terres.

Excel·lent companyia la d'en Jordi que ha tastat la duressa d'una ruta exigent i llarga, no només pel recorregut si no per la calor, el vent i la pols, un paisatge sense arbres ni sombres on poder refugiar-te.

Un bon dinar i recuperar forces.

Una bona sortida per tencar el cicle de vacances per la familia a l'Alt empordà.

Ara només caldrà esperar a la sortida anual del grup per aquestes terres, crec que no es pot retardar molt, sempre es interessant fer-la, sobretot pel bon ambient que tenim i pel guia, un bon coneixedor del terreny.